Juli Cuéllar,

membre del Secretariat Nacional de la CUP.


Article on s'analitzen les insuficiències socials dels nous textos estatutaris.

Signaríeu
la revisió d’un contracte de treball a ulls clucs només refiant-vos de
les bones paraules del patró? Òbviament, signar sense llegir les
clàusules de relació laboral és una imprudència. I, justament, això és
el que sembla pretendre la propaganda oficial al voltant dels nous
estatuts d’autonomia de la Comunitat Valenciana, de la Comunitat de les
Illes Balears i de la Comunitat de Catalunya.

Poc a poc, ha anat calant la idea que l’estira i arronsa dels
governs autonòmics amb el de Madrid i les picabaralles dels partits són
una comèdia amb la qual cosa sembla que l’objectiu sigui cansar el
personal, avorrir l’audiència fins a aconseguir el desinterès i la
desmobilització. Llavors, qui gosarà protestar si els continguts dels
nous textos autonòmics no satisfan les nostres expectatives
col·lectives? Al pas que anem, tot sembla indicar que els catalans i
les catalanes, tornarem a amagar el cap sota l’ala, resignant-nos al
“què hi farem!”.

Lamentablement, és una evidència clamorosa el
fet que els nous estatuts no responen als interessos de les classes
populars i, en canvi, sí a la necessitat de reordenació del capitalisme
espanyol i europeu. L’encaix autonòmic dels Països Catalans dins de
l’Estat espanyol, afavoreix la perpetuació de l’espoli fiscal,
l’extracció de recursos i riqueses naturals i la destrucció
territorial. Els nous estatuts obliguen el poble català a sotmetre’s al
neoliberalisme, que es desprèn de l’obediència a les lleis espanyoles i
a les normes europees. Evidentment, aquesta situació només beneficia
l’acumulació de riquesa a mans de les transnacionals que operen en el
nostre territori.

Si us plau, feu un cop d’ull als textos que
hom presenta com a un gran avenç social i comprovareu que no sols no
resolen el problema de l’espoli fiscal, sinó que tampoc preveuen cap
mecanisme de control popular sobre les activitats econòmiques; que
enlloc es parla de reduir les jornades laborals, de repartir el
treball, de garantir una renda bàsica i serveis socials públics i de
qualitat per a tothom. D’altra banda, hi ha omissions que són tant o
més importants que el text escrit; per exemple, acaten l’actual
legislació d’estrangeria, que tothom sap que és excloent i socialment
insostenible, i també ometen (és a dir, accepten) la continuïtat del
treball temporal com si fos una cosa tan normal com la llum del dia.

Per
això, és poc recomanable reeditar un contracte en el què la part
afectada no té possibilitat d’elecció. Si a més a més, com ja hem vist,
és un contracte que només beneficia a les elits i sectors benestants,
seria una gran irresponsabilitat que les forces sindicals i d’esquerres
el recolzessin.

Des d’una lògica de compromís social i
nacional, cal reconèixer que els estatuts no són la solució sinó una
part del problema, una bena que ens tapa els ulls a l’horitzó de
llibertat que tot poble necessita per a sí mateix. Tanmateix, fins que
el poble dels Països Catalans no vegi restituït el dret a decidir, i
pugui exercir lliurement el Dret d’Autodeterminació, seguirem
lamentant-nos i repetint els errors dels nostres avantpassats.

No
en va, fa tres segles que la nostra sobirania fou arrabassada per la
força de les armes. Fa tres segles que som víctimes d’una agressió, a
voltes directa i a voltes subtil, que ha modificat la conducta
col·lectiva en relació als drets nacionals. Conseqüentment, són moltes
les persones que s’han resignat i adaptat a viure amb una consciència
regional espanyola, negant l’existència del conflicte i generant els
sentiments de por, vergonya i culpa característics dels pobles
colonitzats.

L’experiència dels darrers anys, ens porta a
concloure que si acceptem la submissió, sota la disfressa dels estatuts
d’autonomia, i renunciem a tenir un Estat propi, en realitat estarem
perpetuant la violència espanyolista i no estarem en condicions de
plantar cara a la inserció dels Països Catalans dins del projecte
neoliberal de la Unió Europea. De què hauran servit unes engrunes de
llibertat si d’aquí un temps torna a governar el PP
amb majoria absoluta? De què ens hauran servit uns estatuts i uns
parlaments autonòmics que es limiten a traduir i adaptar les lleis
espanyoles i les polítiques neoliberals de la UE?

En
definitiva, l’autonomisme continua sent una sortida falsa. Les
solucions, que només poden ser revolucionàries, passen per iniciar el
camí que ens ha de portar cap a la independència. Per tot plegat, seria
més sensat i desitjable començar de cap i de nou, partint de la base
que sense l’exercici del Dret d’Autodeterminació estem condemnant al
fracàs qualsevol temptativa de reequilibri ecològic, justícia i
igualtat social que pugui sorgir en el futur.