Cardedeu (re)municipalitza

Ahir a Cardedeu vam fer una Àgora sobre remunicipalitzacions. Les Àgores són uns espais que vam inventar per portar la contrària a aquella frase de John Godfrey Saxe que diu que les lleis, com les salsitxes, inspiren menys respecte com més coneixem com s’han fet. A nosaltres ens sembla que les coses haurien de ser tot al contrari. Que conèixer com es fan les polítiques públiques pot ajudar a entendre per què es fan i per què es fan com es fan.

Ahir a Cardedeu vam fer una Àgora sobre remunicipalitzacions. Les Àgores són uns espais que vam inventar per portar la contrària a aquella frase de John Godfrey Saxe que diu que les lleis, com les salsitxes, inspiren menys respecte com més coneixem com s’han fet. A nosaltres ens sembla que les coses haurien de ser tot al contrari. Que conèixer com es fan les polítiques públiques pot ajudar a entendre per què es fan i per què es fan com es fan.

Sense negar que sovint el què definim com a “problemes” o com a “necessitats” depèn de quines són les nostres preferències polítiques, ens sembla que deixar clar com definim els problemes, explicar per què pensem que es produeixen i comprometre’ns a obtenir determinats resultats és un exercici de transparència necessari.

El cas és, però, que moltes vegades quan fem aquest exercici caminem sobre espatlles de gegants. Hi ha molta literatura per revisar, hi ha moltes experiències per avaluar, tenim molts models per prendre. I per això sovint convidem un expert o una experta que ens emmarqui la situació. En el cas de les municipalitzacions això és més difícil de fer perquè és un tema relativament nou que, de moment, ha generat poca literatura.

Aquesta imatge de NGrams és, si voleu, anecdòtica, però deixa prou clara la popularitat dels partenariats público-privats, que des de mitjans dels 90 són més esmentats als documents escrits que la gestió directa, i deixa clar també que les remunicipalitzacions són un tema recent i encara residual.

Aquest era un dels motius pels qual l’Àgora tenia un format diferent: una de les dificultats potents que hem de vèncer els municipis que volem recuperar la gestió directa de serveis és la del relat. Combatre la narrativa de l’eficiència superior del sector privat i anar bastint un discurs que enfili tots els coneixement que anem generant des de les nostres experiències. Volíem explicar que estem buscant solucions a problemàtiques relativament noves, que les estem inventant conjuntament. Per això ens semblava important buscar espais on intercanviar i reelaborar coneixement de manera col·laborativa.

L’altre motiu pel qual fèiem una Àgora diferent era perquè volíem mostrar una representació diversa dels municipis que han posat la recuperació de la gestió directa a l’agenda: que hi ha municipis de mides diferents, de realitats sociodemogràfiques heterogènies, amb consistoris de colors diversos que han detectat uns problemes semblants i que han –que hem– arribat a la conclusió que la remunicipalització de serveis podria resoldre’ls.

L’Albert Boada de Sabadell, l’Eudald Calvo d’Argentona, el Damià del Clot de Vilassar de Mar i el Ramon Morera de Castelldefels ens van explicar la seva experiència en la remuncipalització de diferents serveis.

De les seves explicacions es pot concloure que les problemàtiques associades a l’externalització no són casos aïllats, sinó que es tracta d’un patró generalitzat que es deriva, com va repetir l’Albert Boada, d’una contradicció d’interessos entre unes administracions que tenen l’ambició d’ampliar serveis sense prou capacitat tècnica i financera per fer-ho, i unes empreses privades que busquen maximitzar el benefici.

El resultat és que en la majoria d’externalitzacions no hi ha estalvi econòmic i fins hi ha sobrecostos, que sovint els riscos no es comparteixen sinó que l’administració garanteix un nivell mínim als concessionaris, que la complexitat dels models de gestió dificulta la transparència, i que això s’agreuja com més petita i impotent és l’administració.

Tot i que els problemes de les externalitzacions estan clars, la recuperació de la gestió no està exempta de reptes i amenaces. L’Eudald Calvo va ser especialment emfàtic denunciant les cotilles d’una legislació pensada per dificultar la recuperació de la gestió directa. El Damià del Clos va esmentar el risc de dualització de plantilles a l’Administració Pública si la recuperació de la gestió es fa mitjançant empreses públiques o altres ens instrumentals, i l’Albert Boada va recordar l’època Bustos a Sabadell per defensar la gestió directa com a filtre contra la corrupció. Boada, però, també va alertar de la necessitat d’establir mecanismes específics per evitar la corrupció i va posar com a exemple les taules ciutadanes de Sabadell.

Bona part dels límits de les externalitzacions dels quals vam parlar ahir surten retratats a un llibre que ja té més de 10 anys: The Challenge of Public-private Partnerships: Learning from International Experience, que analitza molta de la recerca empírica sobre l’eficàcia dels partenariats público-privats per refutar molts dels suposats avantatges que aquests tenen.

El llibre també detecta una tendència a evolucionar del què anomenen una “cooperació confiada” a la “gestió directa” o “control directe”. En aquest sentit, doncs, el què fem a Cardedeu i tants altres llocs no és una raresa, sinó una conseqüència derivada de mirar de resoldre els problemes mitjançant l’assaig-error. Hem provat de resoldre els nostres problemes d’escala, les nostres mancances tècniques i les nostres debilitats financeres mitjançant l’externalització de serveis i ens hem trobat amb la conseqüència (no prevista?) de la pèrdua de control, de qualitat i sovint també de diners. Sembla que les remunicipalitzacions han estat la reacció més freqüent en aquestes circumstàncies i ja hi ha uns quants casos d’èxit. Ahir a Cardedeu vam constatar que emprendrem aquest camí ben acompanyats.

Per a més informació aneu a la columna d'enllaços

 

Sense negar que sovint el què definim com a “problemes” o com a “necessitats” depèn de quines són les nostres preferències polítiques, ens sembla que deixar clar com definim els problemes, explicar per què pensem que es produeixen i comprometre’ns a obtenir determinats resultats és un exercici de transparència necessari.